ORIENTACIÓ EN LA NATURA

INDEX

INTRODUCCIÓ_______________________________________________P 1

1.- MAPA TOPOGRÀFIC

1.1.- REPRESENTACIÓ DEL RELLEU

1.2.- REPRESENTACIÓ DE BARRANCS I DIVISORIES D’AIGÜES____P2

1.3.- REPRESENTACIÓ D’UN PAS________________________________P3

1.4.- PERFILS TOPOGRÀFICS

2.- ESCALES___________________________________________________P4

2.1.- ESCALES NUMÈRIQUES

2.2.- ESCALES GRÀFIQUES______________________________________P5

2.3.- COORDENADES RECTANGULARS___________________________P6

2.3.1.- DETERMINAR  LES COORDENADES D’UN PUNT DEL  MAPA

2.3.2.- SITUARUN PUNT DONAT EN EL MAPA PER LES SEUES COORDENADES_______________________________________________P7

3.- LA BRÚIXOLA

3.1.- COM HA DE SER LA BRÚIXOLA_____________________________P8

3.2.- UTILITZACIÓ DE LA BRÚIXOLA

3.3.- RUMB____________________________________________________P9

3.4.- AZIMUT

4.- ALTRES MÈTODES D’ORIENTACIÓ

4.1.- UTILITZACIÓ DEL SOL PER A ORIENTAR–SE: DISTINTS MÈTODES.

4.2. ORIENTACIÓ AMB EL RELLOTGE___________________________P11

4.3. ORIENTACIÓ PER LA POLAR

4.4.LA MOLSA I ELS TRONCS DELS ARBRES

5.- PLANIFICACIÓ D’UNA PRÀCTICA D’ORIENTACIÓ EN LA NATURA_____________________________________________________P12

5.1.- MATERIAL_______________________________________________P13

5.2.- EXEMPLE D’UNA PRÀCTICA D’ORIENTACIÓ EN LA NATURA

  BIBLIOGRAFIA______________________________________________P14

INTRODUCCIÓ

            La utilització dels mapes i la brúixola té molta més importància de la que en realitat es dona en les escoles. Mitjançant el coneixement de la orientació donem a l’alumnat una ferramenta que podran seguir utilitzant fora de l’àmbit educatiu. Suposa una oferta real als seu temps d’esplai, i no com passa amb altres activitats, les quals, al conèixer – les en un àmbit molt concret no poden tornar a practicar – les amb facilitat. A més és una activitat de fàcil realització i molt assequible.

            Aquests coneixements es poden practicar al camp, la ciutat, la muntanya. Ens donen una major possibilitat de gaudir en les nostres eixides d’esplai, quan fem senderisme, acampades, recorreguts amb bicicleta, …permetent – nos elegir itineraris més bonics, o més emocionants, allunyant – nos del recorreguts tradicionals. A més, algun dia ens pot estalviar d’algun problema.

Amb la orientació els/les alumnes aprenen una cosa molt important, a desplaçar – se amb seguretat per llocs no coneguts anteriorment, i el que hi és més important, amb absoluta llibertat.

1) MAPA TOPOGRÀFIC

            Sense un mapa no podem anar a un lloc elegit si abans no hem fet el camí acompanyats per algú que ja el coneixia. Sense un mapa camines a l’atzar ; en canvi, amb un mapa vas al lloc on vols anar, saps que al passar aquella muntanyeta hi a una font, o un poble, que aquesta part va de baixada o de pujada, que haurem de donar una volta per no travessar un barranc, etc. Per exemple, si estem en València i volem anar fins a Madrid sense mapa (clar que sense cartells, ni preguntant). No podrem ni moure – nos, ja que no sabem ni tan sols la direcció exacta. Podreu dir que queda cap al Oest aproximadament, però ho sabeu per que teniu al cap el mapa que ens ensenyaren quan érem menuts. Si començarem a passejar buscant Madrid no sabem si acabaríem en Sevilla o en Burgos, o qui sap amb una poqueta sort al costat de la Cibeles. “El mapa és la síntesi del coneixement del homes sobre el terreny. No ens dona ales als peus, però si intel·ligència” .

            Hi ha molts tipus de mapes, però els que ens interessen son els que ens indiquen les muntanyes, els barrancs, els rius... en definitiva el relleu. Aquests son els anomenats mapes topogràfics,

1.1. REPRESENTACIÓ DEL RELLEU

            La informació de com és el terreny que anem a trobar en una zona determinada ens la donen, entre altres, unes línies marcades en els mapes topogràfics que s’anomenen corbes de nivell.

            Suposem que tallem una muntanyeta amb talls horitzontals, si mirarem des de dalt projectant cada tall sobre un plànol horitzontal, (superfície de referència) , obtindríem la representació plana de la muntanyeta. En aquesta figura podem comprovar com les corbes de menor alçada envolten a les de major alçada.

Així tenim que les corbes de nivell son línies que uneixen punts de la mateixa alçada. Cada tall que li donem a la muntanyeta, (corba de nivell) estan separats entre si uns determinats metres d’alçada, (20, 50, 100). Aquesta distancia es sempre la mateixa en cada mapa i s’anomena equidistància de les corbes de nivell, està indicada en la llegenda del mapa. Per tal de saber la alçada exacta de cada punt hem de guiar-nos amb unes corbes que estan senyalades al mapa amb un color més intens i que al llarg del seu recorregut te marcada la alçada exacta en la que es troben, aquestes corbes son les corbes mestres.

            Tenint en compte aquesta equidistància de les corbes de nivell hem de saber ja que quan més juntes estiguen les corbes de nivell suposarà una major pendent, i quan més separades una zona més plana.

1.2. REPRESENTACIÓ DE BARRANCS I DIVISORIES D’AIGÜES

            En qualsevol muntanya podem veure que te parts que s’enfonsen cap a dins formant els barrancs i altres parts on la muntanya surt cap a fora. En aquesta última part trobem el que s’anomena la divisòria d’aigües, aquesta correspon a la línia mitja de la cresta que divideix l’aigua cap a un barranc o altre ja que coincideix en els punts més alts de la cresta.

            Un barranc ve representat per una sèrie de corbes en les que les de major alçada envolten a les de menor alçada.

Si observem la figura podem veure els punts A1, A2, A3, A4 i els punts B1, B2, B3, B4, com les divisòries d’aigües vistes anteriorment i el V1,V2,V3,V4 com el barranc. En la projecció podem apreciar que en el barranc son les corbes de major alçada les que envolten a les de menor alçada i en les divisòries passa al contrari.

1.3. REPRESENTACIÓ D’UN PAS

Quan nosaltres volem travessar una serra anirem buscant els llocs amb menys dificultat. Aquesta zona la podem trobar als mapes marcada com un PAS. Per exemple en Alzira tenim el Pas del Pobre, per travessar la Serra de la Murta, o el Pas del Llop, per travessar la Serra de les Agulles.

Quan es vol representar gràficament als mapes ho trobem dibuixat de la següent forma:

El Pas C és el punt més baix de la divisòria A-B i el més alt dels dos barrancs.

1.4. PERFILS TOPOGRÀFICS

            Per representar el perfil topogràfic de la línia que uneix dos punts hem de:

a)      Marcar una línia recta sobre el mapa per tal d’unir els dos punts.

b)      En un paper mil·limetrat dibuixar un eix vertical i un altre horitzontal.

c)      Ficar una fulla blanca sobre el mapa fent coincidir el costat d’aquesta amb la línia que hem marcat.

d)      Marcarem sobre la fulla aquells punts on les corbes de nivell tallen la línia marcada.

e)      Passarem aquesta informació a l’eix horitzontal de la gràfica dibuixada.

f)        En l’eix vertical afegim una escala vertical, tenint en compte la escala del mapa.

g)      Projectem els punts de l’eix horitzontal fins l’altitud marcada per la corba.

h)      Unim mitjançant una línia tots els punts projectats.

2. ESCALES

            Quan volem fer la representació, sobre un paper, d’un terreny, casa, o qualsevol altre objecte hem de reduir les seues mesures per tal de que puga cabre en el paper. La relació que existeix entre la mesura d’un segment en el paper i la mesura del seu homòleg en la realitat, s’anomena escala.

            La escala del dibuix serà la relació o quocient entre la mesura dels segments homòlegs AB i ab.

E = ab / AB

2.1 ESCALES NUMÈRIQUES

            Estem parlant de distàncies entre dos punts i hem de tindre en compte que en el plànol sols es pot mesurar una distancia, però en el terreny tenim tres distancies a considerar entre dos punts.

            Si prenem els punts A y B, sobre aquests tenim:

-         Distancia natural, real o topogràfica: la que separa als punts A y B mesurant sobre terra. Seria ADB.

-         Distancia geomètrica: la distancia que separa A y B mesurats sobre una recta imaginaria que els uneix.

-         Distancia reduïda u horitzontal: distancia que separa els punts A´ i B´ resultant de projectar els punts A y B sobre un plànol horitzontal.

La distancia que nosaltres mesurem en un mapa correspon a la distancia horitzontal del terreny.

Les escales més utilitzades en els mapes topogràfics son : 1: 50.000  i 1:25.000. Es dir que en la escala 1 : 50.000, 1 cm de terreny en el mapa es correspondrà a 50.000 cm en la realitat, o siga 500 metres. Y en la escala 1: 25.000, 1 cm en el mapa seran 25.000 cm en la realitat, 250 metres.

Però les escales que millor van per a fer jocs d’orientació, o carreres d’orientació son escales més reduïdes, ja que el terreny està representat molt més detalladament (1:10.000 ó 1:15.000). Encara que és molt més difícil aconseguir mapes d’aquestes característiques.

2.2. ESCALES GRÀFIQUES

            Les escales gràfiques ens serveixen per esbrinar la distancia entre dos punts del terreny, fent directament la mesura sobre el mapa. En tots els mapes topogràfics podem trobar una d’aquestes escales dibuixada per algun lloc. Es com aquesta:

            En aquest cas s’ha agafat l’exemple d’una escala gràfica en una escala 1:50.000. Sobre una recta, trobem un punt d’origen pròxim a l’extrem esquerre, i a partir d’aquest  i a la seva dreta estan marcats els següents punts cada 20 mil·límetres, començant des del número 1, aquests representen els quilòmetres.

            Amb el mateix origen però cap a l’esquerra trobem una marca a 20 mm numerada amb 1000 m i dividit aquest segment en 10 parts corresponent cada marca a una distancia de 100 m. La divisió central també està marcat amb número, (500 m). La part esquerra s’anomena taló.

            Si el que volem es saber la distancia que hi ha entre dos punts, p.e. A i B d’un plànol, utilitzaríem un compàs, ficaríem una punta sobre una divisió de quilòmetres sencers, de tal forma que l’altra punta ens quede dins del taló. En la figura els punts A i B; la distancia entre aquests punts serà de 4.250 m.

2.3. COORDENADES RECTANGULARS

            Entre els distints sistemes que hi ha de situar un punt sobre un  plànol trobem l’anomenat de coordenades rectangulars.

            Sabem que els punts de la terra estan definits per les seves coordenades geogràfiques i aquest podria ser el sistema a utilitzar per a situar els punts en un mapa, però ja que resulta molt complex realitzar operacions amb graus, minuts i segons, s’utilitzen sempre les coordenades rectangulars.

            Per poder identificar un punt per coordenades rectangulars, tindrem que definir en primer lloc uns eixos, que ens materialitzen les abscisses (X) i ordenades (Y) de aquesta quadrícula.

2.3.1. DETERMINAR LES COORDENADES D’UN PUNT DEL MAPA

            Si tenim un punt situat en un mapa (A), a escala 1:25.000 i volem determinar les seves coordenades rectangulars, realitzarem la següent operació. Des del punt A baixem una perpendicular a la recta horitzontal 43 93, fins que la talle, punt A’. Mesurem la distància AA’ i la que hi ha entre A’ i el SW del quadrat en el que es troba el punt A, obtenint respectivament 17 mm i 20’7 mm. Si els transformem  a la escala corresponent (multiplicar per 25), ens donen 425 m 517 m. Com el cantó SW té de coordenades quilomètriques 4 32 per a la X, que en realitat son 432.000 m i 43 93 per a la Y, que en

realitat son 4.393.000 m, les coordenades del punt A seran x = 432.517, y = 4.393.425.

2.3.2. SITUAR UN PUNT DONAT EN EL MAPA PER LES SEUES COORDENADES

            Tenim un punt A donat per les seves coordenades rectangulars x = 432.517, y = 4.393.425, que volem situar en un mapa a escala 1 : 25.000. Sabem que el mapa està dividit en quadrats d’un  quilòmetre de costat i el punt A estarà delimitat per les barres “ meridianes ” 4 32 i 4 33 i per les rectes paral·leles 43 93  i 43 94.

            Les tres primeres xifres de la abscissa i les quatre primeres de la ordenada  representen les coordenades del cantó SW del quadrat on està el punt; a partir d’aquest cantó, prenem els 517 m i els 425 m i els passem a mm dividint entre 25. ( 517/25 = 20’7 mm i 425/25 = 17 mm ) Aquestes xifres es mesuren cap a la dreta i cap a dalt respectivament (en sentits creixents) i obtenim la situació del punt A.

3. LA BRÚIXOLA

            La brúixola és una caixeta  menuda i estanca, que està plena d’un líquid –oli, aigua, etc – i que es troba en l’interior una agulla magnètica que pot girar lliurement sobre un suport vertical i que sempre indica al NORD MAGNÈTIC.

            ¿ Que és el nord magnètic ?. Com  a conseqüència  dels metalls incandescents que formen el nucli de la Terra, es forma un camp magnètic al seu voltant que fa que aquesta es comporte com un gran imant que, com qualsevol altre, té un eix i dos pols magnètics. La direcció d’aquest eix serà la que ens indique la agulla imantada de la brúixola sotmesa a la influència del camp magnètic terrestre. Aquesta agulla ens indicarà exactament la direcció del Pol Nord Magnètic (NM)

            Està demostrat que aquest pol magnètic no coincideix amb el que anomenem POL NORD de l’eix GEOGRÀFIC (NG) – un dels pols de l’eix imaginari sobre el qual gira la Terra - .El punt on el pol nord d’aquest eix magnètic  (NM) talla la superfície  esfèrica de la Terra   es troba situat a 800 quilòmetres del punt on la talla el pol nord geogràfic.

            L’angle que forma la direcció del NM amb la del NG es denomina DECLINACIÓ MAGNÈTICA, la qual varia cada any i en cada lloc.

            La particularitat de la brúixola radica en que, gràcies a la localització de NM, podem determinar qualsevol direcció tenint com a referència sempre el NM. Aquest NM té assignat la direcció 0º.

            Per aquest motiu la brúixola presenta un cercle dividit de 0 a 360 en el sentit del gir de les agulles del rellotge que, com podem comprovar és mòbil. Aquest cercle s’anomena LIMBO.

            Però encara que la brúixola ens done el NM i no el NG, i pugem corregir – lo amb unes dades que ens dona el mapa, no resulta necessari  realitzar aquesta operació en itineraris curts.

            Per tant, quan orientem el mapa amb la brúixola, sols farà falta fer coincidir el Nord del mapa (la part de dalt de tots els mapes ) amb el Nord que ens marca la brúixola.

3.1. COM HA DE SER LA BRÚIXOLA

            En primer lloc hem de diferenciar una brúixola d’uns aparells anomenats igual que podem trobar en llocs de “Tot a vint duros” o similars.

            La primera cosa que hem de tindre en compte és que estiga plena d’un líquid que puga evitar que la agulla balle dos hores cada vegada que vols consultar – la.  Per comprovar que és bona fixeu - vos que quan la movem un poc, la agulla es nega a abandonar el Nord, i torna a ell fent sols una o dos oscil·lacions, Si no para de moure’s, aquesta brúixola no val per a res.

            També resulta interessant que la base de la brúixola siga transparent, de forma que quan la fiquem sobre el  mapa ens puga servir de transportadors d’angles. Per aquest motiu també ha de tindre un cercle al seu voltant amb la graduació marcada i ha de poder girar – se independentment de la caixa.

            Altre detall és que ells punts cardinals i el Nord de la agulla siguen fosforescents. Si alguna vegada es fera de nit pel camí i no ho foren seria una incomoditat.

3.2. UTILITZACIÓ DE LA BRÚIXOLA

            Quan utilitzem la brúixola hem de tindre en compte algunes coses per assegurar – nos que aquesta marca la direcció correcta.

            La agulla es desvia tenint prop un rellotge, una llanterna o altres objectes metàl·lics, així com dins d’un cotxe. També pot modificar – la les línies elèctriques i hem d’assegurar – nos molt quan la utilitzem prop d’una tronada amb aparell elèctric.

            Si en un moment donat volem saber la nostra localització al  mapa, per exemple quan anem caminant per una senda, el primer que farem serà identificar des del lloc on ens trobem un punt que pugem utilitzar de referència, per exemple una muntanya, o una casa, etc.

            A continuació, apuntem la mira de la brúixola al nostre punt de referència i comprovem la seva separació del nord magnètic utilitzant el cercle graduat. El següent pas és traslladar al mapa aquest angle utilitzant la brúixola com un transportador d’angles. Fiquem la brúixola sobre el punt de referència del mapa, tenint aquest anteriorment orientat. i la línia que ens marca la separació del nord magnètic la prolonguem fins que sobre el mapa ens talla la senda per on nosaltres marxem. Aquest serà el punt aproximat on estem. Per fer aquesta operació més exacta hauríem de tindre en compte la declinació de la zona, marcada sempre en la fulla del mapa.

            Si estiguérem caminant camp a través no podríem saber on estem si no agafem un altre punt de referència, així el que fem és buscar l’angle en altre punt i portar – lo al  mapa i on els dos punts coincideixen allí està la nostra situació aproximada.

3.3. RUMB

            El rumb d’una direcció és l’angle que forma el nord magnètic (NM) amb aquesta direcció, mesurat des del Nord magnètic a la direcció en el sentit de les agulles del rellotge.

3.4. AZIMUT

            Azimut d’una direcció AB és l’angle que forma el Nord geogràfic amb la direcció AB, contant des de el Nord geogràfic a la direcció, en sentit de les agulles del rellotge.

4. ALTRES MÈTODES D’ORIENTACIÓ

            Quan no es disposa de cap brúixola i tampoc tenim dades topogràfiques per poder orientar – nos, s’utilitzen altres procediments que sense donar gran precisió ens donen la direcció Nord – Sud. Una vegada coneguda aquesta direcció, és fàcil determinar els altres dos punts cardinals Est i Oest.

4.1. UTILITZACIÓ DEL SOL PER A ORIENTAR – SE : DISTINTS MÈTODES

            Des de xicotets ens han ensenyat que el sol apareix pel matí per l’Est i s’amaga cada vesprada per l’Oest. Amb aquestes dades que ens ensenyaren al col·legi ja teníem el nostre primer mètode d’orientació.

            Però aquest mètode no era cert del tot, si volem tindre més precisió hem de matisar.

El sol apareix per l’EST i desapareix per l’Oest sols dos vegades a l’any: el dia de l’equinocci de primavera (21 de Març) i el dia de l’equinocci de la tardor (23 de Setembre).  A partir del 21 de Març, el sol es va desplaçant gradualment fins al  NORD fins arribar a la màxima desviació el 21 de Juny, en el solstici d’estiu. En aquest moment el sol apareix quasi per el nord-est (NE) i desapareixent pel nord-oest (NO). Des d’aquest dia, el sol comença a tornar cap al Sud, a la seva posició “oficial” a la que arribarà el 23 de Setembre i seguirà cap al SUD fins al dia del solstici  d’hivern, el 22 de Desembre, on el Sol apareix quasi pel sud-est (SE) i desapareix quasi pel sud-oest (SO).

            El que no canvia, és la posició del sol a migdia, que sempre és cap al sud. Per poder orientar – nos a migdia, hem de ficar – nos plantats i amb el sol darrere. Cap on vegem que va la nostra ombra, aquest és el nord. Però hem de tindre molt en compte sempre que utilitzem el sol en un mètode d’orientació que les hores que hem d’utilitzar son hores solars, i no les hores oficials. Per tant a migdia, l’hora solar son les 14 .00 en estiu i les 13:00 en hivern.

            Però ¿hem d’esperar a que siga migdia per tal d’orientar – nos en cas de necessitat?

            No es preocupeu, tenim altre mètode que pot resultar molt més ràpid, aquest està basat en les mateixes consideracions anteriors sobre el moviment aparent del sol.

            Si fiquem un pal de forma vertical en terra, la seva ombra anirà prenent distintes posicions, segons la situació en que es trobe el sol, per tant realitzarem les següents accions:

1)      Plantarem en terra (en el lloc més horitzontal possible) un pal, i es marcarà la línia formada per l’ombra col·locant una pedra en la punta de l’aquesta.

2)      Esperem a que la punta de l’ombra es desplace uns pocs centímetres. Si la mida del pal és d’un metre, hi haurà suficient en esperar 15 minuts. Assenyalem la nova posició de la punta amb el mateix procediment.

3)      Marquem una línia entre els dos punts per tindre així una direcció aproximada Est-Oest. La primera punta indica sempre l’Oest i la segona l’Est.

4)      Marcant una segona línia perpendicular a la primera obtindrem la direcció aproximada Nord-Sud.

4.2. ORIENTACIÓ AMB EL RELLOTGE

            Per poder utilitzar el rellotge com a instrument d’orientació hem de ficar – lo primer que res en hora solar. Apuntem la maneta xicoteta cap al sol i la bisectriu de l’angle que formen la maneta xicoteta i les dotze del rellotge assenyala més o menys el SUD. Aquesta operació és igualment vàlida pel matí que per la vesprada.

4.3. ORIENTACIÓ PER LA POLAR

            Si pel dia els procediments astronòmics d’orientació més utilitzats son els que estan basats en el moviment del Sol, per la nit el procediment més important és el que utilitza la Polar.

            La polar és una estrella xicoteta i molt poca cosa, que cap persona anomenaria si no fora per que és la única estrella del firmament totalment fixa i a més està hàbilment col·locada just al Nord.

Per poder trobar la Polar, haurem de trobar en primer lloc la Ossa Major, constel·lació molt coneguda per la seva forma de carro y constituïda per set estrelles, de les quals tres formen la llança i quatre el carro.

Si prolonguem imaginàriament les dos últimes estrelles (Alfa i Beta) cinc vegades la seva separació, ens trobarem amb la Polar, que és l’extrem de la llança d’altre carro de les mateixes característiques que la Ossa Major, però situat en sentit invers i que resulta ser la constel·lació anomenada Ossa Menor. Es podria buscar la Polar trobant aquesta última constel·lació, però no es fa així per ser les seves estrelles  de menor magnitud i de major dificultat la seva identificació.

4.4. LA MOLSA I ELS TRONCS DELS ARBRES

De vegades en un mateix lloc trobem zones   que hi ha  molsa i altres no. On el trobem, aquest creix més en una direcció que en un altra. ¿En quina direcció? ¿Per que?  

Si observem el tall transversal d’un tronc podem observar, en ocasions, com els anells de creixement es desenvolupen més cap al sud. ¿Per que? Si recordem la evolució del sol, vorem com la direcció en la que més temps es manté  l’ombra  al llarg del dia és el nord; per tant açò conservarà més la humitat i les temperatures més fresques facilitant la aparició de molsa en aquests llocs y, per aquest mateix motiu, la cara sud que està exposada més temps al sol proporcionarà més calor al arbre i hi haurà una major proliferació cel·lular. Per tant els anells de creixement es desenvoluparan més cap a la cara sud.

BIBLIOGRAFIA

-         MEDIANO L. “Supervivencia en la naturaleza” . Editorial INTEGRAL. Barcelona 1985.

-         QUEROL CARCELLER S. “Créditos variables de actividades en la naturaleza”. Editorial Paidrotibo. Barcelona 1998.

-         BOSWELL, J. “Manual de Supervivencia”. Editorial Martínez Roca. Barcelona 1982.

.

 Prof. Josep Francesc Sanjuan i Gisbert