Sóc un home que no té més remei que escriure,
i no té més remei que escriure certes coses,
i les diu, i les diu com les veu, com les sent,
o potser com les viu, amargament, amb presses,
pensant que va a morir-se demà o despús-demà,
amb alegria a voltes, però amargament sempre,
amb una coentor des dels peus al cervell,
en carn viva, cremant-li les boles dels ulls.
Escrivint em sé lliure. Absolutament lliure.
